La fada de Roses

Que bonica n'és la mar,
que bonica en nit serena!
de tant mirar lo cel blau
los ulls li blavegen.

Hi davallen cada nit
amb la lluna les estrelles,
i en son pit, que bat d'amor,
gronxades se bressen.

Tot escoltant l'infinit
sa dolça música ha apresa,
n'apar lo mirall del cel,
lo cel de la terra.

Ahir vespre la vegí
com dormia en la maresma,
com dormia cabdellant
escuma i arena.

Los coralers de Begur
coralen dins llur barqueta.
– Coralers, si m'hi voleu
fareu bona pesca.

Si voleu saber qui só,
só una fada empordanesa,
les fades del Pirineu
me diuen Sirena–.

Quan ells se tiren al fons
jo en sortia amb les mans plenes,
ells trauen rams de coral,
jo aquest ram de perles.

Els símbols que té aquest poema sobre Roses són:

• En el vers 3, on diu que els ulls li blavegen, vol dir que el cel es reflexa en els seus ulls.

• En la tercera estrofa on diu que escolta l'infinit vol dir que hi ha silenci. I alfial d'aquesta estrofa on diu n'apar lo mirall del cel vol dir que el cel està seré, no hi ha núvols.
  

• La quarta estrofa vol dir que la fada es va dormir al mar, amb les ones i la sorra.

• La mar, la nit serena, els pescadors, els Pirineus, el cel blau, la lluna i les estrelles són símbols característics de Roses